Un tramvia anomenat Desig

M’interessa la violència, és ver. No som un home violent, ni molt manco i per això mateix, potser, m’interessa encara més. La violència com a motor dels nostres desitjos, o simplement com a desencadenant de les nostres frustacions o també com a eina en una relació de poder. La violència com a estètica simplement... No ho sé. Per què El tramvia, doncs? Perquè és un clàssic cotemporani? Obvi. Perquè parla des dels budells? També. Però sobretot perquè parla del fràgil equilibri en el que estam tots. Qualsevol fet, per petit que sigui, pot fer esclatar la bomba, pot fer brollar la violència que viu dins nosaltres. Lorca, Büchner, Koltès, Mouawad, Cela també ho sabien. Per això, també formen part d’aquest “tramvia” perquè qualsevol història humana és una història de violència.