PARADÍS

"Un monòleg precís, hiperbòlic per moments. Ben escrit i contat per un Sergio Baos que es multipica en escena, dirigit per en Xavi Núñez i produït pels valents del Somni. En mig de tanta palla mental i de " l'important és el procés" s'agraeixen relats dins els quals passen coses que pots explicar al sortir de la funció. Ficau dins un tassó de mescles a Forqué, Berlanga, Tarantino i Haneke, i vos sortirà una idea aproximada del que ofereix aquesta sort de road movie de perdedors, de somnis de polígon i de redempcions impossibles. Conté moments per a emmarcar"

Interessantíssim i inesperat el darrer treball de Sergi Baos: Paradís. Un relat que transita un gènere més cinematogràfic que no teatral: el thriller rural negre amb maneres de tragicomèdia familiar. No és poc. I amb aquests ingredients, als que hem de sumar el desordre narratiu i una estructura que juga a baratar els punts de vista segons el moment i el personatge que assumeix la narració, és gairebé impossible no pensar que als germans Coen els hi encantaria aquest espectacle. És més, si Joel i Ethan s’animaren a fer teatre, segurament signaríem alguna cosa semblant. I alerta amb en Tarantino.
Dit això, i tot i que poc habitual com a gènere als escenaris, Paradís és pur teatre. Contemporani, atrevit, intens, divertit i dramàtic a l’hora, i per això mateix tant entretingut com a estones corprenedor. I tot amb un sol home a escena, Baos, convertit en tothom i, gràcies a una inspirada i cabdal direcció de Xavi Núñez, capaç de convèncer l’espectador que està davant d’una obra coral sense tan sols un canvi de vestuari. Es basta amb l’expressió corporal i matisos verbals i idiomàtics per resultar no només creïble, sinó per dotar de relleu psicològic a cadascun dels personatges. Una feina (feinada) absolutament notable.

Escriure una crítica o un comentari d’una obra que no t’ha agradat, molt o poc, sempre és difícil. Cercar eufemismes que deixin llegir entre línies sempre fa que l’afany de no ferir susceptibilitats mai sigui amb un mínim de fidelitat el que volies comentar. Per això sempre es diu que el més fàcil és escriure sobre alguna peça quan t’ha agradat, perquè mai no quedes curt en la carretada d’adjectius que vas amollant a cada frase, a cada secció que més o menys intentes conceptuar. És més, no cal abraçar-les totes. El més important és mostrar entusiasme i intentar encomanar-lo. Almanco és el que sempre havia pensat i així m’havia succeït fins ara. La novetat, després de quaranta anys omplint papers, és sortir d’un espectacle, començar a pensar i a cada adjectiu decidir que era poca cosa i que no s’arregla amb un adverbi, que res del que se m’acudia no era suficient, que no reflectia prou bé allò que pretenia explicar. Per una altra banda, quan del que es tracta és d’esbrinar els diferents components de la funció, passa dos reials del mateix. El text, majúscul; la posada en escena i la seva connivència amb la història, impecable; el dibuix dels personatges i la seva interpretació... no tinc suficients superlatius.

Tot això em va passar tot just sortir de veure, quedar noquejat i gaudir, com poques vegades, de Paradís, una peça original de Sergio Baos, dirigida per Xavi Núñez i interpretada pel mateix Baos. Són quatre els personatges als quals dona vida, i mai més ben dit, l’actor/autor. Fills de la realitat que ens envolta, sorgits del dia a dia, com ho farien si avui poguéssim ajuntar-los en un, Scola, Monicelli, de Sica i Fellini amb unes gotes de Tarantino, sobretot en alguns moments, que, tot i no ser gens còmics, tenen molta gràcia i t’arrabassen una rialla que no pots evitar. Històries de supervivència, les de quatre personatges que són víctimes de la seva circumstància, la que no han triat ni surt als prospectes de propaganda turística. No estan ben dibuixats, per la senzilla raó que no estan dibuixats. Són reals i van i venen de cada situació des de la seva perspectiva, dins un embolic de temps i espai que per una altra banda, en un exercici de funambulisme dramàtic, queda perfectament explicat i delimitat. No és que contin la història, la viuen. Són ells, amb tan sols un minúscul canvi de veu, amb el que Baos va d’un a l’altre, i ho converteix tot plegat en una interpretació estratosfèrica, de les que tan sols poden sorgir des de la veritat. Ítem més, diuen. La il·luminació, precisa, eficaç. La direcció, impecable en fluïdesa... Podria continuar, però sempre quedaré curt. Millor vagin a veure-la. No és bona, ni molt bona. És millor.

El mallorquí Sergio Baos és l’autor i també el furiós i metamòrfic intèrpret de Paradís, comèdia lluminosament sòrdida que dirigeix amb fermesa Xavi Núñez. L’obra, guardonada amb el Premi Ciutat de Palma d’Arts Escèniques 2022 ha estat seleccionada com a programació al FESTIVAL GREC 2022.

L’espai escènic dissenyat per Joan Porcel és ple de trossos de cartó i de plàstic; en sobresurten un aparell de ventilació, un tamboret cap per avall i una estufa, tot abandonat de fa dècades i cobert de rovell, en una composició que tant pot evocar un descampat o un abocador com una cotxeria bruta. I enmig de les deixalles es dreça l’actor ‒l’autor‒ Sergio Baos, ungit amb la missió de portar al centre, a la llum, les vides dilapidades d’uns personatges desastrats que viuen als marges del paradís turístic, aliens a la Mallorca de postal. La il·luminació de Luis Baró emmarca amb feixos cromàtics ben definits els canvis de veu i de situació. L’eclèctic i contundent espai sonor de Joan Vila acompanya la narració i crea un contrapunt molt suggestiu en algunes escenes.

La primera veu que ens parla és la d’un capellà sense vocació, ridículament temptat per una dona que rep l’hòstia consagrada amb un lasciu moviment de llengua. El desassossec fa del mossèn una víctima crèdula i agosarada, capaç d’endinsar-se ‒amb alçacoll!‒ en un niu de toxicòmans al barri de Son Gotleu de Palma. Els altres personatges assumits per l’actor són una femme fatale espontània i maquinadora alhora; un vividor xaró i sense filtres, i un adolescent desballestat per la manca de referents i d’expectatives. Tots tres componen una sagrada família més aviat lumpen, que subsisteix a còpia de caritat, feinetes mal pagades i trucs desesperats de supervivència. Tenen el gest crispat i els “nirvis” a flor de pell dels qui porten una vida dura, plena d’entrebancs i mancada de recursos. Alternen el mallorquí i el castellà en una col·loquialitat sincopada pel desconcert existencial i la frustració. I no, mai no han sabut res de cap paradís a la terra.

Il·lumina aquest conte sòrdid en clau de road movie l’extremisme interpretatiu de Sergio Baos, que, amb un frenesí a batzegades i un codi desfermat de comèdia fosca, trasllada hiperbòlicament el desfici d’uns personatges a l’abisme. Som davant una interpretació intensíssima i hilarant que transita orgànicament per diferents punts de vista, corresponents a quatre veus que s’encavalquen de manera trepidant en la progressió d’un relat despietat però amb repunts de tendresa. Cadascun dels quatre perdedors busca a la seva manera un desenllaç o una solució ‒imprevista, boja, suggestionada‒ i queda fixat en còmiques estampes narrades per un actor majúscul, que amb quatre elements dislocats aconsegueix que vegem una furgoneta en pana, un segrest calamitós i una corredissa pels sembrats. El monòleg, polifònic i desesperançat ‒amb reflexió pòstuma inclosa‒, és com la caixa negra d’un avió estavellat. L’avió que mai no va arribar ni arribarà al paradís mallorquí.